‘El rànquing de l’avortament’ de Guillem Forné

Generalment, estar al capdavant d’un rànquing, sol esdevenir una gesta extraordinària, digna d’excel·lència. Ho veiem en l’àmbit esportiu, cultural, sanitari o econòmic, entre d’altres. Malgrat això, hi ha casos on aquesta proesa no és motiu d’orgull. Actualment, Andorra esdevé un dels tres països d’Europa on encara resta penalitzat l’avortament (val a dir que, darrerament, Polònia està fent mèrits per incloure’s en aquesta desmarcada llista). El nostre país es preveu penes d’arrest per a la dona que avorti, especificant clarament que “ha de ser castigada” amb una pena de presó, a més d’inhabilitació, a aquell qui practiqui l’avortament. Un article del nostre Codi Penal, concretament el 108, que esgarrifa cada vegada a més gent. 

Ara fa tres anys, en parlava en un altre article, on concloïa que “el poble ha de tenir la veu, si Andorra es presenta al Vaticà amb resultats inqüestionables d’un referèndum realitzat amb totes les de la llei i amb una declaració oficial que la voluntat d’Andorra és la de mantenir les actuals institucions i el vincle amb el Bisbat d’Urgell, però que tenim l’obligació moral i legal d’avançar en els drets de la dona i que per això necessitem l’ajut de l’Estat del Vaticà, com a soci nostre de les Nacions Unides i Estat estretament vinculat en la nostra història. Que si anem amb tot això, no podem obtenir una  resposta negativa.”

No estem demanant la lluna, només regular certs supòsits.

Darrerament, semblaria que l’Església s’està movent en aquest sentit, tot i que de manera molt tímida. És percebut, per exemple, en aquella famosa entrevista del periodista Jordi Évole el 2019, on el Papa Francesc, al ser preguntat per aquells països que encara penalitzen aquesta pràctica, respongué, textualment: “no discuteixo la llei civil de cada país”, aclarint aquesta afirmació, no obstant això, continuà amb l’habitual dogma en conceptes sobre la moralitat i “llei humana” per seguir oposant-se a l’avortament. Però la principal afirmació és molt reveladora. L’Església no hauria de discutir la llei civil de cada estat.

Més recentment, noves declaracions suscitaren tota classe de crítiques en els sectors més conservadors del clergat. Després de la polèmica generada per alguns bisbes dels Estats Units, que demanaven que es negués la comunió al president Biden per estar a favor de l’avortament. El Sant Pare, molt eloqüentment, professà que els bisbes haurien d’abordar el tema com a pastors, i no com a polítics, afirmant que “quan l’Església, per defensar un principi, no es comporta com a pastor, acaba prenent part política”. Exposant l’exemple de Joana d’Arc i Savonarola, cremats a la foguera durant la inquisició, es preguntà: “Què ha de fer un pastor? Ser pastor, no anar condemnant”. Acabà dient que “a vegades, els bisbes no es comporten com pastors, sinó que s’inclinen a la política. El pastor sap el que ha de fer en cada moment, però si se surt de la pastoral de l’Església, es converteix en polític. Han de seguir l’estil de Déu, que és la proximitat, la compassió i la tendresa”. Semblaria doncs que el Sant Pare es mostra força a favor de la separació entre Església i Estat. Al Cèsar, el que és del Cèsar…

Així doncs, que passa amb Andorra?, el Bisbat ens ha deixat reiteradament clar que sí, efectivament el poble és sobirà, però que si aquest pren segons quina decisió, es renunciaria a la figura institucional que ostenta el mateix com a Copríncep, Cap d’Estat. No xocaria frontalment aquesta decisió amb les declaracions del Súmmum Pontífex, aquell qui ha de marcar les bases del Catolicisme?

No estem demanant la lluna en un cove, tan sols regular certs supòsits que se’ns exigeixen en l’àmbit internacional ja fa un bon grapat d’anys i sortir, per fi, d’aquest malaurat rànquing de la vergonya.

 

Article d’opinió de Guillem Forné, conseller de Cultura, Igualtat i Participació Ciutadana de la Massana

Publicat al ‘BonDia’ (21/10/2020)