‘Periodisme de “fonts properes”‘ de Guillem Forné

Les societats actuals tenen, entre d’altres, dos pilars bàsics que en garanteixen el bon funcionament. D’una banda, la cultura, l’ànima d’un país, i, de l’altra, el periodisme, que ha de servir per garantir a la població una informació veraç, contrastada i imparcial.

Quan parlo de periodisme no em refereixo tan sols als grans titulars de premsa, les exclusives o les notícies d’última hora, sinó a tot allò que és susceptible de ser comentat, criticat, debatut o elogiat i, sobretot, a tots aquells que ho duen a terme. Tota persona d’esperit crític que estigui disposada a difondre i defensar les seves idees, des del respecte i cordialitat, és un periodista en potència, ja que no és tan senzill com a priori podria semblar avui en dia realitzar aquesta simple tasca. Vivim en un món cada cop més irascible i ressentit, on tot és ofensiu i tothom se sent al·ludit, on s’ha d’anar amb peus de plom o “ets pell”.

Andorra gaudeix d’un gran esperit crític, només cal observar la quantitat de gent que escriu articles d’opinió, que es vol fer sentir, que vol compartir les seves idees, i això ha de ser motiu d’orgull per a tots nosaltres. També tenim grandíssims professionals d’aquest magnífic món de la comunicació, referents com Àlex Lliteras o Alfred Llahí fan que no tinguem res a envejar a Gabilondos o Évoles… Tanmanteix, també recollim l’altra cara de la moneda, entre bruixots que “endevinen” el futur o periodistes més capficats a vendre titulars suculents que a contrastar la seva informació. I d’això és del que m’agradaria parlar…

El periodisme ha sigut una eina indispensable que ha ajudat a destapar grans escàndols,  com el Watergate de Richard Nixon o els famosos Panama Papers d’abast mundial. Ha obert els ulls a molta gent sobre afers molt greus amb veritats inqüestionables sostingudes per increïbles tasques de recerca i contrast d’informació,  tan sols a l’abast dels més lloables professionals. No obstant això, quan es banalitza aquesta professió, quan es busca el titular fàcil, quan interessa més l’atac personal que el perquè de la qüestió, entrem en terrenys de sensacionalisme i premsa groga.

Malauradament, a Andorra també n’anem ben farcits d’aquesta escola de periodisme barat, tan freqüent, per desgràcia, al país veí, on el cum laude se l’emporta la teleporqueria i aquells famosos diaris digitals dirigits per autèntics llunàtics.

Arribem al fons de la qüestió, a l’origen, al meu entendre, d’aquesta epidèmia que ja fa mesos, per no dir anys, afecta el bon nom de la premsa d’Andorra. Les famoses fonts properes! Cada cop és més freqüent llegir grans notícies amb apetitosos titulars basats en les magnífiques fonts properes o també, i dels mateixos creadors, en les fonts consultades. Aquestes suposades fonts són tot el que necessiten alguns professionals de la informació (no gaires, per sort) per gastar tinta a raig i sense miraments. Per què contrastar la informació? Per què demanar la versió de totes les parts? Només es necessita una bona frase que capti l’atenció del lector i promogui l’interès d’uns, danyi el d’altres i llestos, ja tenim la notícia.

Molts d’aquests professionals són els mateixos que ni es molesten a pixelar les víctimes d’accidents de trànsit, a detallar amb pèls i senyals casos de violacions o d’afanyar-se a publicar el nom de persones que encara ni tan sols han sigut processades de les respectives acusacions. Per sort, tenim grans professionals que entenen el significat de Codi deontològic i ètica periodística i que ennobleixen aquesta professió.

Com va dir el periodista, crític, intel·lectual i filòsof Walter Lippman: “El que veus és notícia, el que saps és context i el que sents és opinió”.

Article d’opinió de Guillem Forné, membre de Liberals d’Andorra
Publicat al BonDia (06/07/2018)

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •