OPINIÓ: 'Solucions per a la sanitat' de Jordi Gallardo

ANDORRA LA VELLA 11/06/2015 SESSIÓ DE CONTROL AL GOVERN AL CONSELL GENERAL FOTO DIGITAL EDUARD COMELLAS POLÍTICA PARLAMENT

Dijous i divendres es va celebrar al Consell General el debat monogràfic sobre la sanitat que el grup parlamentari liberal va sol·licitar. El motiu que ens va portar a demanar tal debat va ser la inacció en la qual es troba al nostre entendre la política sanitària al país, amb uns problemes que venen de lluny i que estan enquistats. Ens preocupa que en un context durant el qual s’ha produït una davallada de la població, que ha passat de 85.000 a 78.000 habitants, un augment de les cotitzacions a la CASS i una recuperació del nombre d’assalariats, que s’han situat als nivells de l’any 2010, hagi augmentat, en aquest mateix període, el dèficit econòmic sanitari i baixat la qualitat del servei, i tot no pot ser atribuïble a un envelliment de la població i a l’augment de la cronicitat.

Les transferències corrents que rep la CASS del Govern es tornen a situar aquest 2017 en unes xifres rècord de 47,5 milions d’euros respecte dels 38 milions d’euros que es van transferir el 2011, i cal afegir aquí la transferència al SAAS de 12,5 milions d’euros. La despesa reemborsada que fa la CASS el 2016 és la xifra més gran fins llavors; 146 milions d’euros, fet que situa la despesa per habitant en 1.869 euros, un creixement acumulat del 16% d’ençà del 2013. Finalment, les despeses de personal del SAAS han passat de 54 milions d’euros l’any 2012 a 61 milions d’euros l’any 2017. Som davant d’uns números del sector sanitari molt preocupants que sens dubte posen en risc la sostenibilitat de la sanitat pública i la seva qualitat.

Els liberals vam entendre aquest debat com l’oportunitat per discutir aquest problema sent crítics però també constructius. Crítics perquè entenem que hi ha moltes coses que cal millorar, però constructius també, aportant elements de reflexió i propostes perquè entenem que és l’obligació dels qui governen però també dels que legislem fer tots els possibles per garantir un pilar de l’Estat del benestar com la sanitat pública. El primer pas que cal fer tant sí com no és decidir com es vol afrontar el dèficit sanitari. Més enllà d’ajustar la despesa mitjançant una gestió més acurada, que és evident que cal fer i en què s’ha demostrat que encara hi ha molt camp per recórrer, creiem que ha arribat el moment d’obrir el debat sobre les cobertures que actualment presta el nostre sistema, si s’han de mantenir, si per mantenir-les cal apujar les cotitzacions o, al contrari, establir un nivell de cobertures en funció dels ingressos de la CASS, i per a les que no pugui cobrir la CASS que els usuaris recorrin a una cobertura privada.

Hem de discutir si acceptem que el dèficit sanitari que es genera –si és controlat– el continuï assumint el Govern sense augmentar les càrregues socials als cotitzants, o si per contra no fixem topalls al dèficit de la CASS i el Govern ha de continuar pagant el dèficit que genera la sanitat en la seva totalitat. Aquí hi ha el debat de fons. Si s’opta per la primera opció, és a dir un dèficit controlat i assumit pel Govern, cal fixar prioritats pressupostàries a nivell global, parlar sobre quin és el sostre d’endeutament que el país es pot permetre i, a partir d’aquí, racionalitzar les inversions. Si s’opta per la segona opció hem de saber quines noves fonts d’ingressos pot tenir el Govern en el curt termini.

No es pot ajornar més la decisió. Si la sanitat és una prioritat, si una sanitat de qualitat i pública és un dret –i per als Liberals ho és–, llavors ha de passar per davant d’altres partides importants perquè els ingressos de l’Estat no són il·limitats. Aquest és el veritable debat polític, el primer debat, i sense aquest no es pot abordar el segon, que és quin ha de ser el model andorrà de sanitat, un debat més tècnic en què l’opinió dels prestadors sanitaris juntament amb el lideratge del ministeri ha de ser la fórmula per tancar el cercle.

És necessari un canvi en el paradigma de funcionament del ministeri de Sanitat, ja que actualment no lidera la política sanitària del país. Si el ministeri no lidera, no hi ha prioritats; si no hi ha prioritats, no existeixen les línies estratègiques, i en absència de línies estratègiques no hi ha ni objectius ni una direcció clara. I em permeto afegir-hi que sense ningú liderant no hi ha control. Per aquest motiu crec que hem viscut una involució de vint anys en la política sanitària del país, el SAAS torna a pilotar la sanitat del país, i és precisament la manca de lideratge del ministeri sobre el SAAS l’explicació del desgavell econòmic que any sí, any també, hi detecta el Tribunal de Comptes.

Mentre s’afronta el repte de com podem assegurar la sostenibilitat del sistema que tenim, el nostre grup va proposar un paquet d’accions enfocades a contenir el dèficit sense perdre la qualitat del sistema. Vam proposar fixar una ràtio màxima d’especialistes al país amb numerus clausus, convencionant només aquelles especialitats en les quals hi hagi clarament un dèficit o més demanda que oferta, i sempre dins d’unes ràtios màximes.

Urgeix millorar el control de la CASS sobre els prestadors sanitaris. La CASS ha de fiscalitzar el volum d’activitat generada com a despesa per cada prestador. Actualment la CASS no coneix el motiu pel qual la despesa es genera; per tant no pot valorar si la despesa és la correcta o si s’incorre en una despesa superior a la que requereix cada acte.

Calen guies de tractament establertes per la CASS per frenar l’abús de proves complementàries. L’obertura econòmica ha generat la implantació al país de metges no convencionats; proposem que els actes mèdics generats per aquests prestadors sanitaris no convencionats no tinguin cap tipus de cobertura per part de la CASS; per tant, no es pot continuar aplicant, com ara passa, la tarifa de responsabilitat del 33% reemborsable sobre els actes dels professionals no convencionats.

També creiem que és necessari establir un contracte entre el ministeri de Salut i la CASS que fixi anualment el dèficit màxim que cobrirà el Govern sobre la branca general, amb un objectiu clar d’assolir una reducció cada any. La comissió mixta de sanitat només pot estar composta pel ministeri de Sanitat i la CASS. El SAAS, com a proveïdor de serveis, no pot estar en la mateixa comissió i no pot determinar la contractació de metges; no li correspon determinar les prioritats sanitàries.

Finalment cal posar fre a la política salarial del SAAS fins que el nou model sanitari estigui definit i posat en marxa, ja que serà llavors quan sabrem la possible reorganització del mateix SAAS.

Aquestes accions de xoc no són un model sanitari; són accions que de forma immediata poden contribuir a posar fre al creixement preocupant del dèficit sanitari. Algunes d’aquestes propostes es poden aplicar de forma temporal fins que el ministeri tingui en marxa tots els instruments de la reforma sanitària, que no serà en el curt termini. En definitiva, són aportacions que poden contribuir a fer més sostenible el nostre sistema.

He estat molt crític amb el Govern i la majoria de DA per fer passar sovint el que en política es diu el rodillo de la majoria. En aquesta ocasió vull agrair la cintura que la majoria ha tingut per acceptar reflexionar plegats sobre aquestes propostes, compromís que va quedar clar en la proposta conjunta que vam fer al ple, que és un primer pas sense res de decidit però que va en la bona direcció, que no és altra que sumar en favor de la sanitat.

El debat de la setmana passada pot marcar un abans i un després en la política sanitària si som valents i volem donar solucions al ciutadà. Al final és per a això que els ciutadans ens van votar, per donar respostes als problemes, no per buscar titulars als diaris.

Article d’opinió de Jordi Gallardo, president de Liberals d’Andorra i president suplent del GPL

Publicat al Bondia en dues parts: part 1 / part 2

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •