No soc gaire optimista a les portes de rebre el pressupost de l’Estat 2018 respecte a la política de contenció del dèficit públic del Govern. La meva manca d’optimisme no respon a un perfil de persona pessimista, només és producte d’una realitat certament cínica, i és que allò que havia de ser una bona eina de control del dèficit públic, especialment el del Govern en moments de recessió econòmica –la llei coneguda popularment com la regla d’or–, es va dissenyar i pensar de tal forma que en la part que estableix l’obligació fer una contenció de dèficit públic no afectés el Govern fins al 2019.
Dit d’una altra forma, es va fer una llei que està carregada de bones intencions però poc efectiva perquè el Govern s’haurà passat tota aquesta legislatura amb carta blanca per incrementar el dèficit públic –cosa que haurà fet–, quan el que es pretenia era evitar com més aviat millor el seu creixement.
El fet de no obligar el Govern a complir amb els paràmetres de la regla d’or fins al 2019 no deixa de tenir un grau d’hipocresia i de manca de responsabilitat que a ningú se li escapa. Segurament va ser la forma de fer empassar la pastilla al Govern del moment. Amb aquest panorama, i veient la tendència dels pressupostos precedents, doncs no espero un pressupost que redueixi el dèficit. No és per una qüestió d’incredulitat, és la pura constatació que malgrat que es comencen a notar alguns tímids efectes de recuperació econòmica, la realitat és que els ingressos de l’Estat no augmentaran gaire respecte d’exercicis anteriors, especialment per la part de recaptació d’impostos que siguin indicadors de recuperació econòmica, cosa que no és l’impost sobre la renda del treball (IRPF).
El PIB no experimentarà tampoc un creixement important, la reforma fiscal que s’està completant amb els canvis legislatius que s’han fet i altres que estan en curs sembla més dirigida a millorar l’estructura dels impostos i a augmentar la recaptació que no pas a fer la nostra economia més competitiva.
I el dèficit públic? Doncs segueix rígid, perquè les mesures adoptades pel Govern els darrers anys han estat conjunturals i no estructurals, no s’ha intentat seriosament reduir la despesa innecessària o no del tot necessària, i el dèficit creix, any darrere any, i el Govern opta per mantenir l’estructura de despesa i reduir reserves de les parapúbliques. Els diferents governs han contribuït al creixement de la despesa pública, que no és atribuïble exclusivament a aquest executiu, i cal tornar endarrere, prioritzar i prendre decisions abans que sigui massa tard, el marge és molt petit i ja triguem a trobar solucions a qüestions com les següents (que no les úniques): és sostenible el nostre model d’Estat del benestar? És assumible un augment de la pressió fiscal per a l’economia domèstica i les empreses? Podrem continuar augmentant el dèficit públic i generar més deute hipotecant les generacions futures? Podem ser competitius si no millorem les ineficiències del servei públic? Pot el sector privat continuar sent el motor de l’economia si no li oferim un capital humà amb més formació?
És un camí difícil i ningú s’aturarà a esperar-nos, però com més aviat l’iniciem, millor per sortir més reforçats.
Article d’opinió de Jordi Gallardo, president suplent del Grup Parlamentari Liberal
Publicat al BonDia (09/10/2017)
