OPINIÓ: 'On és l'alternativa al tabac?' de Jordi Gallardo

Des de finals dels anys 80 Andorra ha anat basant una gran part dels ingressos de l’estat en el sector del tabac, un sector que ha aportat fins ara, a banda d’un terç del pressupost de l’Estat, un nombre important de llocs de treball tant en el sector primari amb els colliters, com en el sector secundari amb els fabricants. Per tant, no parlem només d’un més que evident impacte en el pressupost de l’estat, sinó també d’un pes molt gran en el model econòmic que encara avui és vigent a Andorra.

Hem sentit durant els darrers anys dos discursos recurrents per part del Govern; un que repeteix una vegada i una altra que no podem continuar com estem perquè Andorra no pot quedar-se aïllada del món. L’altre, que Andorra ha de reconvertir-se per poder ser competitiva, ja que el model econòmic sobre el qual Andorra va dissenyar el seu creixement a finals de la dècada dels vuitanta ja és caduc.

Són dues afirmacions que es poden compartir; de fet, ningú vol quedar-se aïllat del món i tothom vol ser competitiu. Per tant és un discurs simple amb el qual ningú pot dir que no està d’acord. Però la realitat en la qual ens trobem avui després de dos anys de negociació del Govern de DA de l’Acord d’Associació no és tan simple, més aviat és preocupant per la incertesa a la qual s’està abocant aquest sector.

El Govern ja ha renunciat a l’Acord Duaner de l’any 90 i per tant a les condicions que aquest tractat internacional reconeixia a Andorra. S’explica que era l’única manera d’avançar en la negociació vist que la UE tenia interès a canviar les regles favorables que un petit estat com Andorra va aconseguir amb l’Acord Duaner. Res serà igual, el model del sector del tabac tindrà una data de caducitat, siguin vint anys, revisables cada cinc en funció del pes del mateix sector en l’economia andorrana, o siguin deu o quinze, el fet és que el model que està negociant el govern és el de posar una data de caducitat al tabac.

La UE tenia clar el que volia, la pena és que el Govern ni tenia clar el que volia, ni encara ara sap què pot aconseguir a canvi, de fet és el que es troba a faltar. Un govern responsable no pot afirmar que Andorra trobarà durant el període que la UE accepti concedir de pròrroga, que encara està per veure si serà de vint anys, un sector substitutiu del tabac.

La lògica i la coherència seria que el Govern hagués presentat ja quin és aquest model a la UE per saber si és acceptable. La responsabilitat requeriria que si no tenen ni idea de quin model pot ser el substitutiu del tabac haguessin demanat a canvi a la UE possibilitats de sectors que amb la seva ajuda Andorra pogués desenvolupar i canviar en un termini de temps raonable pel model del tabac. Però la realitat és que aquest Govern ni sap quin sector substituirà el tabac ni ha demanat a la UE opcions a canvi de la nostra renúncia. Per tant, ja es veurà què som capaços de trobar o desenvolupar en vint anys que no hàgim sabut fer en trenta, per reemplaçar els 109 milions d’euros d’ingressos que el pressupost 2018 preveu recaptar en concepte d’impostos especials del tabac.

El consol és que sempre ens quedarà la iniciativa privada, que per sort és bastant més responsable que els poders públics. Ara bé, seria fer recaure sobre ella una responsabilitat que no li pertoca, i més quan no són ells els que han renunciat als nostres avantatges.

Article d’opinió de Jordi Gallardo, president suplent del Grup Parlamentari Liberal
Publicat al BonDia (06/11/17)

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •