‘No és comparable’ de Jordi Gallardo

Els darrers dies, aprofitant la celebració del 25è aniversari de la Carta Magna, s’ha volgut fer un paral·lelisme entre la Constitució del 1993 i l’acord d’associació que el Govern està negociant amb la Unió Europea. Pot haver-hi una coincidència, que és l’única que personalment comparteixo, que és el fet que la Constitució va representar un abans i un després en la societat andorrana i en el model de país, cosa que pot succeir també amb l’acord d’associació.

Al meu entendre, és l’única comparació factible. La resta de situacions no són ni remotament comparables, començant pel fet que la Constitució es va elaborar des del parlament andorrà, amb representació de totes les forces polítiques del moment i, en canvi, l’acord d’associació l’està negociant el Govern exclusivament.

A banda que és només el Govern qui l’està negociant, respecte al contingut hi ha un clar dèficit de transparència: el Govern informa quan vol i del que vol a la resta de forces polítiques. Per tant, és evident que és la majoria qui no vol que hi hagi un consens similar a l’assolit durant el procés constituent. Sobta que es demani deixar a una banda l’interès polític per prioritzar l’interès del país quan qui té clarament les eines perquè aquest consens hi sigui no ho vol fer.

Està molt bé aprofitar els discursos commemoratius per reclamar unitat i consens en temes d’Estat, respecte per les institucions i cortesia parlamentaria, i després no fer res perquè la informació circuli, o perquè la transparència imperi per ajudar a acostar les posicions polítiques.

Estem per tant a anys llum de l’esperit que hi va haver durant la negociació de la Constitució, perquè el procés de negociació ha volgut ser excloent des del primer moment. Però ha estat una actitud volguda per part de la majoria, que ha exclòs del debat fins i tot la ciutadania. No es pot demanar un suport incondicional a l’oposició, s’ha de demanar un rol actiu i una implicació en el procés –implicació que sí que hi ha hagut des de l’inici de la legislatura–, però es fa difícil sostenir el suport a un procés i a un contingut que es desconeix i del qual tampoc s’han divulgat els impactes, potser precisament perquè s’han mesurat, se’n coneixen les conseqüències i no es volen compartir. Aquesta no és la via per demanar el suport de l’oposició a un procés tan transcendental com serà l’acord d’associació.

Durant el debat d’orientació política de la tardor passada, el grup liberal va proposar al Govern de participar en el procés de negociació com a observador actiu del procés. Han passat els mesos i no s’ha concretat aquest mecanisme, i és, per tant, inacceptable que cada discurs públic per part dels càrrecs institucionals de DA s’aprofiti per reclamar un consens al tomb de l’acord.

El suport ja hi és. Ara bé, si el que es pretén és un xec en blanc, això ja són figues d’un altre paner. De fet, no fem res més que reclamar el que fa 25 anys un jove polític del Grup d’Acció Democràtica (GAD) reclamava als parlamentaris del moment que negociaven una Constitució mitjançant un escrit intitulat ‘S’estan destruint les institucions’, amb data del 15 de novembre de l’any 1992. En l’escrit es denunciava literalment la forma com s’estava discutint la Constitució i s’hi deia: “[…] Se’ns vol fer creure que hi ha transparència quan no n’hi ha; que hi ha consens quan no n’hi ha; que hi ha participació popular quan no n’hi ha… Quan s’acabarà tota aquesta comèdia? Quines sorpreses ens esperen encara?”.

L’escrit llavors el signava Toni Martí Petit, actual cap de Govern. I el que llavors denunciava respecte al procés constituent es podria aplicar perfectament a la manera com s’està negociant avui l’acord d’associació. Espero sincerament que la història serveixi aquesta vegada de lliçó, atès que per tots és sabut –i ell mateix ho ha reconegut públicament, perquè era el seu dret– que Martí no va votar la Constitució, suposo que perquè, tal com denunciava en el seu escrit, va tenir el sentiment i potser també la certesa que no hi havia la transparència necessària en un tema cabdal per a Andorra com llavors era la Constitució.

Així doncs, efectivament, l’esperit de la Constitució és un exemple a seguir, o no, en la manera com s’ha de discutir l’acord d’associació internament, tot depèn, però, del prisma des del qual es miri.

Article d’opinió de Jordi Gallardo, candidat liberal a cap de Govern i president del GPL
Publicat al Bondia (19/03/2018)