‘La pressa, mala consellera…’ de Marc Forné Molné

Contrasta de manera evident la pressa legislativa actual del Consell General, amb majoria absoluta de Demòcrates, amb l’excés de mirament que va tenir el grup liberal (bona part són els mateixos, previ canvi de vestit) també amb majoria absoluta llavors, l’any 2004.

Els governs d’Andorra que jo presidia havien treballat amb la CASS, amb assessors de tots els costats i amb la gent que coneixia una de les mancances principals de la llei de creació de la CASS (llei dels Coprínceps que els dirigents andorrans d’aquells temps no haurien fet, malgrat la seva necessitat). La mancança principal d’aquella nova estructura fou que no es va estipular un sistema automàtic per actualitzar les cotitzacions per un fet, sortosament, general: l’augment de l’esperança de vida de la gent. La CASS es va fer segons els paràmetres del 1968. Llavors es va tenir en compte una esperança de vida general de poc més de 72 anys. No cal donar gaires estadístiques per veure que aquell sistema tan ben pensat en altres aspectes, em sembla que per uns tècnics suïssos, entraria en crisi per poc que augmentés el llindar estadístic de vida dels ciutadans. Tal com ha passat, arribant aquest a més de 83 anys.

Aquell projecte de llei tan llargament elaborat durant més d’un mandat i més d’un ministre, va merèixer una gran quantitat d’esmenes (unes 400 del PS i unes 200 del CDS, l’altre grup opositor, ara a la majoria). El projecte es va presentar després d’acabar-lo i aprovar-lo en una sessió ben especial, al cap del Pic de Carroi. Entre la presentació (juny del 2004) i l’acabament del meu darrer mandat (juny del 2005) va passar quasi un any. No vam fer passar la força de la nostra majoria i el projecte es va quedar als calaixos del Consell General. 

Ara, una majoria absoluta que ha tingut dos mandats sencers, com els nostres, passa el corró legislatiu per fer aprovar tot de lleis que es veu que no s’han pogut fer en vuit anys!

El greuge de fer passar llavors les lleis amb poc de temps, ja ens l’advertien des de l’oposició, tal com pensaven que era la seva funció. Però teníem quasi un any i no calia anar amb presses, escurçaments de terminis i declaracions d’urgència ben discutibles. Ara hi haurà lleis que passaran i altres potser no. Les Comissions Legislatives s’han de reunir de manera molt seguida, però el resultat ja ens el podem imaginar: passaran les lleis que DA consideri que necessita el país. D’altres poden pensar, ben legítimament, que després de vuit anys només passaran les que DA necessiti per a la seva campanya electoral…

Tot això, a punt de començar la referida campanya electoral que podríem comparar amb les generals del 2011 en una cosa: tots contra un (persona o partit, segons el cas).

El pas del corró per part dels Demòcrates podria ser interpretat, entre altres coses, com una estratègia per ocupar les minses forces de l’oposició. Aprofitant-se del poc personal i recursos dels diferents grups de la minoria, si ho comparem amb la forta infraestructura legislativa de què gaudeixen els taronja, esdevé la fórmula idònia perquè aquests grups precisin del màxim temps possible per dedicar-se al treball legislatiu que comporta l’entrada d’aital quantitat de textos en tan poc temps. D’aquesta manera, la majoria s’assegura que els adversaris no podran seguir la carrera electoral que DA ja va començar amb la flamant posada en escena del seu candidat i l’inevitable proselitisme que el cap de Govern pregonà al tradicional discurs de cap d’any.

Serà, doncs, una campanya dominada per la poca preparació dels qui s’hauran de dedicar a analitzar i esmenar, o no, tot de lleis d’última hora.

Tot plegat cal esperar que allò del “cloroform” que es fa servir bé i sovint per parlar de l’actual majoria, no faci que els joves, els nous votants sobretot, s’allunyin encara més de la política. És clar que el sistema electoral, sobretot la part territorial, és un obstacle per a la veritable representació democràtica. És clar, també, que això es veu pitjor de fora estant que de dins, però cal esperar del bon sentit comú de la gent, que ens perdonin als polítics per no haver trobat una millor manera perquè un Consell General de 28 sigui més representatiu. I que, a més a més, sobretot, vagin a votar.

Article d’opinió de Marc Forné Molné, ex-cap de Govern d’Andorra (1994-2005)
Publicat al diari BonDia (09/01/2019)

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •