‘El futur de les pensions’ de Marc Magallón

Aquest any 2020 serà un any clau per abordar la reforma de les pensions. Amb molta probabilitat i sent coneixedors que aquest afer de cap de les maneres serà popular, els que intervinguin i prenguin decisions –que, no ens enganyem, seran difícils i tindran un component impopular– de cap de les maneres en sortiran ben parats i reforçats, sinó tot el contrari. Seran mal vistos pel conjunt de la població que d’una manera o altra veurà minvades les seves expectatives en un futur, no gaire llunyà.

Recentment, hem pogut llegir a la premsa que per primera vegada des de la creació de la CASS, la població de més de 65 anys supera la població de menys de 16 anys. Aquesta dada preocupant ens ve a dir que per primera vegada hi ha menys gent en disposició i edat de cotitzar i aportar ingressos al sistema, que no gent jubilada. Unes persones que ja han aportat durant tota la seva vida laboral diners al sistema i que ara els toca gaudir de tot allò que han aportat i poder disposar d’una pensió.

Si ens fixem en els a priori impressionants 1.400 milions d’euros que actualment capitalitzen el Fons de Reserva de Jubilació, hom podria pensar que el sistema disposa d’una molt bona salut. Doncs, res més lluny de la realitat. Aquest milions, seguint l’evolució actual, es veurien esgotats en menys de 20 anys, concretament la previsió actual situa l’esgotament dels recursos l’any 2038.

Actualment, un pensionista cobra de mitjana 2,5 vegades més del que ha aportat durant tota la seva vida laboral.

El model actual no és sostenible. I no ho és perquè no s’ha modificat en cap moment per l’increment de l’esperança de vida. Un fet, que és positiu, actualment vivim més que només unes dècades enrere, però el model no s’ha adaptat al fet que els seus cotitzants rebin pensions durant molts més anys.

Actualment, un pensionista cobra de mitjana 2,5 vegades més del que ha aportat durant tota la seva vida laboral. No calen grans càlculs per concloure que el sistema, tal com està dissenyat avui dia, és insostenible. El Govern com a garant del sistema i responsable de cobrir el dèficit que genera, veu realment inassumible poder seguir sense modificar-lo. Perquè es facin una idea, en pocs anys l’executiu hauria d’assumir xifres comparables a la totalitat del pressupost de l’Estat només per seguir fent funcionar el sistema.

Que cal fer per canviar el sistema i fer-lo viable? Les opcions que estan sobre la taula, com he comentat abans, passen per mesures amb poc suport popular. Pujar el percentatge de cotització, augmentar l’edat de jubilació, instaurar un topall màxim a les pensions, variar el preu de venda del punt, i així, un llarg etcètera.

Les principals accions que s’emprenguin tindran un impacte a llarg termini, molt més enllà de la durada d’una legislatura, per això cal el màxim consens polític

Com veieu tot de propostes de molt mal digerir i que no agraden a ningú. Un mixt de totes elles però caldrà posar-les a la cassola per revertir i fer sostenible el sistema. Les principals accions que s’emprenguin tindran un impacte a llarg termini, molt més enllà de la durada d’una legislatura. Per aquesta raó, al meu entendre, haurien de tenir un màxim consens polític i social per tirar endavant amb aquesta reforma. No sé si el que demano i pretenc és una utopia però el que està clar, és que cal intentar-ho. Si algú amb una vareta màgica troba una solució miraculosa que no perjudiqui cap implicat i que faci que el sistema esdevingui sostenible sense cap sacrifici, personalment seré el primer a donar-li el meu suport. Si no és així, tots ens hi haurem de posar i a afrontar aquest dur i impopular escull que s’ha de resoldre com més aviat millor.

Article d’opinió de Marc Magallón, president suplent del Grup Parlamentari Liberal
Publicat al Periòdic d’Andorra (18/02/2020)

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •