‘Els anys que venen (1)’ de Marc Forné

Després de la crisi mundial per la pandèmia hi ha un seguit de comportaments que hauran de ser diferents. No podem tornar als antics sistemes i als hàbits consumistes exagerats que, fins ara, estaven portant el planeta al desastre ecològic.

Es podria seguir l’exemple del copríncep Macron pel que fa a França: la creació d’una comissió d’experts per als grans desafiaments econòmics. Ara caldrà veure si Europa serveix per a quelcom, més enllà de les sucoses nòmines dels parlamentaris i els funcionaris de Brussel·les i d’Estrasburg. I a veure si això de crear comissions no serveix per a oblidar els problemes i no resoldre’n cap, perquè hi ha una sàvia reflexió que diu, més o menys, que si no vols resoldre un problema, crea una comissió…

En qualsevol cas és ben evident que no podrem tornar al negoci com sempre. Entre d’altres coses, sembla clar que la combustió d’hidrocarburs, en general, és ja una de les causes més importants del desgavell actual, junt amb els excessos consumistes en què tots hem caigut. El que és especialment estrany és que fins ara, els informatius de quasi totes les cadenes i diaris només oferien estadístiques i dades sobre la pol·lució causada pels vehicles particulars a les ciutats. Ara ja parlen una mica més del que consumeix un sol avió per a portar, de vegades, ben poca gent de Madrid a Cancun, per exemple. També resulta que alguns grans creuers consumeixen combustibles més nets i no buiden tot el que tenen als ports on recullen i deixen la gent, model a seguir pels altres.

No podrem tornar al negoci com sempre. El low cost era una falòrnia.

A molts ens havia semblat que això del low cost, que permetia anar en avió (com una sardina enllaunada) d’Europa a l’Extrem Orient o al Carib per quasi el mateix que costava anar de Barcelona a Andorra, era una falòrnia. Però mentrestant, vinga a parlar de la popularització dels viatges! De la possibilitat que tothom pogués anar d’un costat a l’altre de l’Atlàntic per un cost realment baix! De gent que podia anar a treballar cada dia a dos-cents o molts més quilometres del seu domicili! Tot això semblava inacabable! Al cel d’Andorra hi havia cada dia dotzenes d’esteles d’avions travessant l’espai aeri andorrà, segons se’ns diu pel fet que els antics senyals de les emissores andorranes (Ràdio Andorra i Ràdio de les Valls-Sud Radio) eren la referència, encara ara, per als pilots d’avió. Tot sense que Andorra en rebés res més que querosè cremat.

Ara resulta que hi ha vells aeroports i altres llocs on s’arrengleren dotzenes d’avions de línia parats, i si mireu al cel qualsevol migdia, ja no hi ha cap traça de fums i de vapor d’aigua… Mentrestant n’hi ha que encara mostren fanfàrria tot dient que no creuen en la Covid-19 i que ells continuaran oferint vols arreu, a baix cost (és a dir perdent-hi diners, potser, tot esperant “rescats” o subvencions).

Ara tothom pensa en solucions elèctriques per als cotxes, tot i que la majoria del corrent que necessitem per recarregar bateries prové de centrals de combustió, sobretot nuclear. Segur que al nostre petit país tots coneixem les més renovables que hi ha: cal que es pugui aprofitar tot el cabal d’aigua i de vent que tenim, ara que les tècniques han millorat tant i ja es poden fer minicentrals autònomes, o quasi. Ja s’ha començat amb noves lleis i la col·laboració de FEDA amb les distribuïdores.

El nostre país és dels més fràgils, doncs depèn més que cap altre del turisme massiu. És hora de pensar en altres transports col·lectius com el tren.

Tot el que no ens pot deixar oblidar que el nostre país és dels més fràgils, doncs depèn més que cap altre del turisme massiu. Amb les infraestructures que tenim per al transport per carreteres i túnels (deixant a part el nyap de la desviació de Sant Julià) ara és hora de pensar en  altres transports col·lectius com el tren.

Potser caldrà que els nostres polítics encomanin als tècnics de reprendre els estudis per tal que el tren que passa per Tarascó de l’Arieja arribi a la parròquia d’Ordino per la vall de Vicdessós, amb els túnels que calgui. Si fos possible, s’arribaria així a un reequilibri de les relacions amb França i amb Espanya, sense oblidar que ni els uns ni els altres ens van demanar de ser al Tractat dels Pirineus al segle XVII (els reis que manaven ben sols llavors tampoc ho van demanar a cap Parlament inexistent) més tard, tampoc no van fer el tren d’Ax a Puigcerdà pensant gaire en Andorra, perquè es tractà d’una comunicació entre França i Espanya que avui no es podria fer, amb els dos tirabuixons que hi ha al Pimorent i a la Collada per guanyar i perdre alçada i arribar a Barcelona en no sé quantes hores. Si un tren ràpid fos possible, també participaria al reequilibri interior d’Andorra: la Vall del Nord podria tenir cert contrapès davant la Vall del Nord-Est i la del Sud. I ara tot es podria fer molt millor, pensant en un creixement més sostenible.

Tenint en compte que els túnels per a tren són molt més fàcils de fer, potser també caldrà analitzar les possibilitats d’enllaçar el tren de Lleida-La Pobla de Segur amb Sort, Adrall, la Seu d’Urgell i Andorra. Així Madrid podria estar a tres hores i mitja o quatre d’Andorra i la línia Barcelona-Lleida-Andorra Pirineu ja no seria una quimera. No sé si és temps de grans inversions a casa nostra ni a dalt o baix, però Europa hi hauria de ser. Que no sigui únicament un catàleg d’exigències!

Article d’opinió de Marc Forné, excap de Govern d’Andorra
Publicat al BonDia (15/06/2020)

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •