‘Bretxa i paternitat (Part II)’ de Guillem Forné

A la primera part de l’article parlava de les repercussions psicològiques de la bretxa en la paternitat. Ara convé parlar de les repercussions en l’àmbit familiar. Equiparar les baixes en la paternitat comportaria una cadena de successos. Alleugeriria la immensa càrrega que recau sempre sobre la dona, tenint en compte la pressió i la responsabilitat. Malgrat la càrrega superior, el pare milloraria el vincle amb el seu fill, un fet que és essencial en el desenvolupament del nadó. Un cop la parella s’hagués reincorporat a la feina, tots aquells dies que el nadó està malalt, que ha d’anar al metge, entre altres coses, on habitualment és la mare qui es fa responsable, el pare podria assumir-ho de forma natural. També hauria d’existir la possibilitat de poder alternar les baixes entre un i l’altre, fet que duplicaria el temps on el nadó està amb un membre de la seva família més propera amb tots els beneficis que això comporta.

Aquesta cadena de successos, un cop comprès tot aquest vessant més familiar desembocaria a l’àmbit social amb un canvi de paradigma de l’home dins el procediment de criança. Modificar a poc a poc aquell vell tòpic ja mencionat de “som els que ajuden a la dona” i començar a assolir el rol de ser “el que cria i cuida del seu fill”.

“Aconseguir la igualtat efectiva permetria deixar d’aplicar polítiques de quotes a la contractació”.

Ara només ens queda enllaçar tot aquest cúmul de conseqüències amb l’àmbit laboral. Posant-nos en la banda empresarial, equiparar la bretxa suposaria també acabar amb els estigmes durant el procés de contractació d’una dona. És una realitat que moltes empreses es plantegen si contractar una dona pel fet de voler ser mare, si ho ha estat recentment i haurà de demanar la baixa maternal o si els primers anys de vida del seu fill haurà de demanar la baixa per atendre consultes al metge. Equiparant les baixes això a poc a poc aniria desapareixent en veure que els pares també tindrem aquesta possibilitat i potser ja s’aniria reduint aquesta desigualtat, tant a l’hora de contractar, com fins i tot a l’hora de percebre el salari, perquè segurament es reduirien els casos de mares que demanen la reducció de jornada i sou per cuidar del seu fill. Aquesta podria ser una primera empenta cap a la conciliació familiar i a l’equiparació de drets en matèria laboral i familiar que segur que ens faria millorar com a societat.

Ara apareix la pregunta de saber si la CASS pot absorbir aquest augment de les baixes. Com a primera resposta podem trobar un ‘no’ rotund. Sabem en quina situació està la Caixa Andorrana de Seguretat Social, i més havent patit dos anys de pandèmia. Recordo escriure fa sis anys que la CASS es referia a la natalitat com a una despesa. Encara me’n faig creus, quan precisament la natalitat és un dels problemes de la nostra societat i aviat la població activa no sigui suficient per pagar les pensions. 

Cal remarcar les millores mèdiques que es podrien produir evitant l’inici precoç de la guarderia així com la millora de l’estat anímic dels pares. Tots aquests aspectes significarien un notable estalvi per la CASS, i ja si afegim el possible augment de la natalitat si es facilita la conciliació familiar, el resultat seria inqüestionable. Assolir la igualtat efectiva ha de ser el propòsit de la societat en el seu conjunt i no del sistema empresarial en particular. Esperem que si arriba aquesta cadena de successos, sigui l’inici d’un canvi de mentalitat sobre la funció de l’home i la dona tant a la feina com a casa.

Article d’opinió de Guillem Forné, pare i conseller de Cultura, Igualtat i Participació Ciutadana de la Massana

Publicat al ‘BonDia’ (16/03/2022)