‘Adeu a un referent andorrà de l’esport i de l’educació’ de Marc Magallón

Foto: Diari d'Andorra

L’aventura andorrana d’en François va començar a finals dels anys cinquanta, quan la Maria Teresa va obtenir una beca per poder anar a estudiar a Prades. Ella, una jove estudiant que baixava d’Andorra. Ell, pujava de Nimes, lloc de residència familiar, i s’hi desplaçava per poder treballar com a vigilant i guanyar-se uns diners i poder pagar-se els seus estudis. Des de llavors, va sorgir l’amor i es van fer inseparables.

En François va obtenir plaça de professor a Nimes mentre la Maria Teresa encara seguia amb els estudis. Va ser en aquesta ciutat francesa on es van casar i poc temps després van crear una família però la Maria Teresa enyorava la seva Andorra natal i els seus pares, en Marcel i la Tereseta. Tan aviat en François va trobar una plaça d’educador al nostre país, es van instal·lar definitivament a Andorra.

En arribar al país, ell feia de professor a Llorts i ella d’auxiliar als col·legis francesos d’Escaldes. Tot i que ben aviat els dos es van reunir a Escaldes fent de mestres. Sense mai deixar d’estudiar mentre treballaven, a banda de matemàtiques, ell, i francès, ella, van passar a donar classes d’educació física i de plàstica respectivament. Els esports eren la passió del François i per fi ensenyava i educava en la seva passió.

No només passàvem la jornada escolar amb ell, sinó que alguns migdies o a les tardes, en plegar de classe, era ell qui ens acompanyava a les activitats extraescolars. Era el nostre mestre i alhora, el nostre mentor.

Jo mateix vaig tenir la sort de gaudir del François i de la Maria Teresa com a professors a partir del 1979. Aquest fet va fer que passés bona part de la setmana amb ells. Tots dos, excel·lents educadors. Encara recordo aquella classe de 6ème C, i quan un dilluns al matí vam tenir visita d’inspecció per avaluar al François. Aquell dia tots ens vam esforçar al màxim per tornar-li tot allò que diàriament ens donava com a educador i de com ser millors persones i ciutadans. No només passàvem la jornada escolar amb ell, sinó que alguns migdies o a les tardes, en plegar de classe, era ell qui ens acompanyava a les activitats extraescolars. Era el nostre mestre i alhora, el nostre mentor. Ens va fer agafar hàbits saludables i estimar l’esport.

Amb el seu treball i constància va aconseguir que cap a finals de la seva carrera professional passés a fer tasques de gestió. Això el va dur a ser director del collège, a prop de Llemotges, durant un parell d’anys, abans de poder tornar a fer de director adjunt al Lycée Comte de Foix, per acabar la seva carrera professional, a dalt de tot, dins de l’educació. La seva passió pel tenis el va dur a ser president de la Federació Andorrana de Tenis i membre de la Comissió Permanent del Comitè Olímpic Andorra (COA), on va ser cap de Missió en els esdeveniments esportius més rellevants de les nostres delegacions: Jocs Olímpics, Jocs del Mediterrani, Jocs dels Petits Estats… En François era el cap i l’ambaixador esportiu del nostre país allà on participéssim. Recentment, just abans del seu traspàs, encara seguia al peu del canó al COA.

François Garcia / Foto: Tony Lara

Vaja, acomiadem a una persona que s’ha guanyat a pols tot allò que ha aconseguit. No deixava indiferent a ningú i sempre s’aturava a parlar i a saludar a tothom. El retorn del seu tracte i tarannà es veu clarament reflectit la gran quantitat de mostres d’afecte rebudes per la seva mort. Ha marxat sense fer soroll i no hem pogut acomiadar-lo com molts haguéssim volgut. Aquest virus, que també se l’ha endut, ens ha privat del comiat multitudinari i merescut que, de ben segur, hagués tingut.

Article d’opinió de Marc Magallón, president suplent del Grup Parlamentari Liberal
Publicat al Periòdic d’Andorra (12/05/2020)

Comparteix
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •