Publicacions del blog

05 desembre
0

OPINIÓ: ‘Sostenibilitat i Seguretat Social; reptes immediats’ de Jordi Gallardo

Els darrers dies han aparegut notícies alarmants que afecten les jubilacions dels pensionistes, ja que posen en dubte la sostenibilitat del sistema actual. Parlar de propostes com la de reduir un 30% l’import de les jubilacions que es perceben; o allargar fins als 72 anys el moment del retir laboral són mesures que creen alarmisme i preocupació en les persones que ja es troben en aquesta etapa de la vida, i també en aquelles que volen planificar el seu futur personal i familiar un cop es jubilin.

Les propostes sorgeixen dels assessors contractats per la mateixa CASS: són mesures que caldrà valorar, però que tindran un gran impacte negatiu en els drets dels cotitzants. Per tant, difícilment es poden compartir. No podem arribar a aquesta situació sense no haver fet abans altres esforços personals, col·lectius, públics i privats. És evident que, tal com està dissenyat el nostre sistema de seguretat social, les dues branques, la branca general i la de jubilació, són vasos comunicants. De fet, difícilment una branca pot funcionar bé si l’altra no ho fa també. Si una branca no és sostenible, l’altra se n’acaba ressentint, i el pitjor escenari és l’actual, ja que totes dues estan en tensió i la seva perdurabilitat perilla.

La reforma de la Llei de la CASS de l’any 2008 va ser una reforma consensuada políticament entre els grups parlamentaris, però el govern d’aquell moment ja va manifestar un criteri amb moltes reserves, atès que les projeccions i estudis actuarials ja apuntaven que els canvis proposats no eren suficients per assegurar la perdurabilitat del nostre estat del benestar. Amb posterioritat, les dues decisions que s’han pres sobre la CASS, sota la majoria de Demòcrates per Andorra, han estat per aplicar un transvasament de punts de cotització de la branca de jubilació a la branca de malaltia, en un primer moment; i l’altra ocasió ha estat per augmentar la cotització que els treballadors i els empresaris han d’assumir.

Eren inajornables totes dues decisions? No. Hauria calgut prendre abans altres decisions, cosa que no s’ha volgut fer. Moure punts de la branca de jubilació a la de malaltia no ha tingut un impacte directe sobre els assalariats ni les empreses a curt termini, però sí que el podia tenir a futur, en tant que es reduïen els fons de la branca de jubilació per cobrir la branca de malaltia. Això vol dir que s’han aportat menys recursos a la bossa de jubilació. Augmentar la cotització sí que ha representat un impacte directe perquè s’ha produït un augment de la pressió fiscal als treballadors i empresaris del país.

Al programa electoral dels Liberals del 2015 ja proposàvem una modificació de la Llei de la CASS que fixés uns paràmetres i llindars de jubilació assumibles pel sistema i, alhora, en coherència amb el nivell de vida del país. L’opció podria venir per la possibilitat de vincular la cotització a la branca de jubilació al creixement del PIB del país, un cop deixi de ser estimatiu i sigui el PIB real. Si creix el PIB, creix l’economia, creixen la demanda i la producció, i milloren els salaris. No es poden adoptar decisions que incrementen la pressió fiscal quan l’economia està en recessió o simplement no creix perquè els salaris difícilment augmenten, i a més el nombre de treballadors que cotitzen a la CASS es redueix.

També proposàvem fixar un sostre màxim a les pensions més altes per contribuir a la sostenibilitat del sistema i, finalment, manteníem el compromís de respectar els drets adquirits per les persones que han contribuït amb els seus recursos al sistema de jubilació del país.

Comentava més amunt que totes dues branques són vasos comunicants i, per tant, no solucionarem el problema si les mesures no són efectives en totes dues bosses, la de jubilació i la de malaltia. Referent a aquesta darrera, una proposta que surt a debat és la d’incrementar la imposició directa sobre determinats productes, com l’alcohol i el tabac. Es tracta d’unes mesures per analitzar, però que han d’anar acompanyades de mesures de control efectiu de la gestió de la CASS i el SAAS. Això passa per fixar indicadors de salut i protocols que permetin unificar criteris en el tractament de les patologies més costoses i més recurrents, i tot això acompanyat de la implementació d’una comptabilitat analítica de la CASS que permeti fer el control rigorós dels actes, i aquí portem molt de retard.

Finalment, i com a reflexió, cal fixar el sostre d’endeutament que l’Estat (Govern, comuns i parapúbliques) pot assumir i, un cop fixat, establir prioritats. Arribats a aquest punt, és imperatiu decidir si assegurar les pensions de la gent que han contribuït amb esforç durant la seva vida laboral ha de passar, si és necessari, per davant d’altres projectes als quals es destinen grans quantitats de milions del pressupost del Govern, amb un retorn o necessitat real del país més que qüestionables. Jo entenc que sí, perquè el Govern, a banda de ser garant de la branca de malaltia, ha d’assegurar les pensions dignes de les persones.

Article d’opinió de Jordi Gallardo, president suplent del Grup Parlamentari Liberal
Publicat al BonDia (04/12/2017)

0 comments

Rules of the Blog

Do not post violating content, tags like bold, italic and underline are allowed that means HTML can be used while commenting. Lorem ipsum dolor sit amet conceur half the time you know i know what.