Publicacions del blog

07 abril
0

OPINIÓ: ‘Què ens està passant? (2)’ de França Riberaygua

L’article 25 de la nostra Constitució, aprovada en data 28 d’abril del 1993, diu textualment: “Tots els andorrans tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecs públics, amb els requisits que determinin les lleis. L’exercici de càrrecs institucionals queda reservat als andorrans, excepte en el que prevegin aquesta Constitució o els tractes internacionals.”

Doncs bé, fem un repàs de càrrecs institucionals nomenats per aquest Govern i que no són andorrans: director del gabinet jurídic del Govern (espanyol), director del SAAS (espanyol), director de l’AREB (espanyol), cap de comunicació del Govern (espanyol), director d’Estadística (espanyol), cap de gabinet del Govern (espanyol)… També és espanyol el president del Tribunal Superior de Justícia i el president del Tribunal de Corts, tot i que en aquests dos últims casos la Constitució preveu que puguin ser no andorrans mentre no hi hagi al país gent prou formada. Sembla que 24 anys després –per aquest Govern– encara no hi ha cap nacional prou format per ocupar aquests càrrecs.

Veient l’exposat, em pregunto si realment he entès bé l’article 25 de la Constitució o bé són els nostres dirigents actuals els que no l’han entès. Em nego a creure, però, que la realitat sigui que no volen mantenir-se dins la llei i “es passin pel forro” la normativa màxima del nostre país.

Andorra –el meu país– cada cop s’assembla més a Espanya, i no en el seu vessant més atractiu. No vull ésser mal interpretada, ja que contra Espanya no tinc res. Però jo soc andorrana (malgrat que el meu nom no ho indiqui) i vull continuar mantenint la meva nacionalitat, la peculiaritat del meu país, el seu encant i la seva personalitat pròpia. Crec que no soc l’única que ho desitja. No vull que Andorra es converteixi en una extensió del nostre veí del sud.

I si em paro a pensar i a malpensar (malpensa i encertaràs diuen), tinc molts dubtes sobre l’autonomia del nostre Govern. Tot em porta a pensar que hi ha alguna aliança oculta entre el nostre Govern i el Govern espanyol; si no, com s’entén que no parem d’arreplegar gent espanyola per ocupar alts càrrecs de les nostres institucions? Gent que normalment estan bastant lligats al Govern del país del sud i que sovint estan vinculats amb casos poc clars.

Ara, que no em diguin que no hi ha gent preparada al país per ocupar aquests càrrecs, i més al preu que els paguen. A Andorra, els nostres joves, cada cop més, cursen estudis superiors en els àmbits més diversos. És més, molts d’ells es veuen obligats a expatriar-se perquè no troben feina al país a l’altura dels seus estudis. Sense anar més lluny, jo mateixa conec juristes d’alt nivell, economistes molt bons, etc. Així, doncs, la situació no s’entén si és que un no malpensa.

Em reclamo andorrana de cor, no només de passaport. Considero que estimo el meu país i, per això, em sap greu aquest apropament a Espanya i el consegüent allunyament de França. Si Andorra ha pogut mantenir la seva autonomia al llarg de tots aquests segles ha estat gràcies a l’equilibri que ha mantingut envers els seus dos imponents veïns. Però, ara, aquest equilibri està del tot malmès i els nostres governants no fan res per recuperar-lo, ans al contrari. Crec recordar, dels meus cursos d’història andorrana, que una delegació del país es va desplaçar a París, en temps remots, per suplicar al senyor Napoleó Bonaparte que no girés l’esquena a Andorra i que, malgrat que França abolís el sistema feudal, tin­gués l’amabilitat de mantenir-nos sota el seu aixopluc. Com aquest, podríem trobar alguns exemples més. Els nostres avantpassats van ser prou convincents, modestos, humils i clarividents perquè a hores d’ara Andorra encara pugui existir com a país.

Però tornem al present. França tanca el seu consolat al país i Andorra no fa res. Aquí no passa res??? Com que no passa res? Veient l’evolució del país, jo si fos França (el país) també m’allunyaria, ja que entendria que Andorra no en vol saber res. No em consta que el Govern andorrà faci res per impedir aquest allunyament, és més, sembla que ja els està bé. Tanmateix, crec que a la resta dels andorrans no ens està bé. Crec que és imprescindible restablir l’equilibri entre els nostres veïns. Crec que necessitem l’ajuda de tots, i mantenir els nostres lligams amb tots dos. Crec que ha estat aquest equilibri el que ha permès l’existència del nostre país. I, també, crec que en moments clau França ens ha ajudat i que encara la podem necessitar (a excepció, potser, de l’etapa Sarkozy).

Hem de recuperar les bones relacions que teníem amb França i parar de creure que solets podem amb tot. És cert que podem amb molt, però no ens oblidem que som un país petit, limitat per la seva pròpia natura, que s’ha sabut mantenir gràcies a la seva lucidesa, sentit comú i humilitat.

Recordeu allò que diu la gent gran: fer l’andorrà. Doncs ara crec que és l’hora de retornar a les nostres arrels. De fer l’andorrà, de rei­vindicar ser andorrà, davant els nostres veïns. Està en joc recuperar la nostra personalitat i, si m’ho permeteu, la nostra dignitat.

Article d’opinió de França Riberaygua, secretària d’organització de Liberals d’Andorra
Publicat al BonDia (07/04/17)

0 comments

Rules of the Blog

Do not post violating content, tags like bold, italic and underline are allowed that means HTML can be used while commenting. Lorem ipsum dolor sit amet conceur half the time you know i know what.